Bicentenari del naixement del Cardenal Payá, 1811 – 2011
Com a bisbe de Conca la seva veu va ressonar en el Concili Vaticà I amb un discurs a favor de la infal·libilitat papal, aconseguint que gairebé tots els prelats previstos per parlar retiressin el seu torn de paraula. Com arquebisbe de Santiago va ordenar la recerca a la catedral de les restes de l’apòstol i va aconseguir que les relíquies trobades fossin reconegudes com autèntiques per Roma, revitalitzant els pelegrinatges jacobees. Com arquebisbe de Toledo es va erigir en Primat d’Espanya i Patriarca de les Índies Occidentals, convertint-se en la màxima autoritat eclesiàstica del Regne, alhora que com Capellà Reial va batejar al rei Alfons XIII.
Miguel Payá i Rico, el protagonista d’aquesta trajectòria en l’episcopat espanyol del segle XIX, recordat com el cardenal Payá, havia nascut a Beneixama el 20 de desembre de 1811, quan el país estava ocupat per les tropes napoleòniques, però als vuit anys va morir el seu pare i la seva mare, natural d’Onil, va optar per tornar al seu poble natal amb els seus tres fills. Miguel va viure en aquesta localitat la seva infància i adolescència, fins al seu trasllat al seminari de València.
El compliment del bicentenari del seu naixement en els pròxims dies s’ha unit als ajuntaments de les dues poblacions alacantines per commemorar l’efemèride durant un any. Per a això s’ha constituït una comissió organitzadora que inclou, a més de representants d’institucions i associacions locals, comissaris en tres comunitats autònomes: Galícia, Castella-la Manxa i Comunitat Valenciana.
La carrera eclesiàstica de Payá va ser sòlida i ascendent. Professor de Filosofia a València, rector durant gairebé quatre anys al seu poble natal, on va finalitzar l’actual Església, i director del periòdic El Eco de la Religió, la seva consagració no va arribar realment fins que va ser nomenat bisbe de Conca i va viatjar a Roma per participar en el Concili Vaticà I (1869-1870), convençut que no tindria necessitat de parlar. No obstant això, el debat sobre la infal·libilitat papal que allà es va plantejar va trobar en ell un imprevist defensor, en sol·licitar la paraula i pronunciar un discurs improvisat, encara que sens dubte molt pensat prèviament, d’hora i tres quarts. La seva intervenció va tenir una influència notable, quedant aprovat aquest dogma que tenia un doble contingut teològic i polític, a l’enfrontar el pontificat al gal·licanisme dels francesos, que propugnaven l’autoritat de l’Estat en els assumptes de la terra.
Payá, sempre fidel a les directrius de Roma en moments en què l’Església s’oposava al liberalisme, recorria llavors un camí ultramuntana sotmesa al Papa, encara que alguns esdeveniments van contribuir a canviar el seu pensament.
El seu primer tradicionalisme en una Església que no ocultava les simpaties pel carlisme va quedar alterat en ser testimoni del violent saqueig a Conca que van consumar el 1874 les tropes carlines comandades per l’infant Alfons Carles de Borbó i la seva dona Maria de les Neus de Bragança, coneguda per Donya Blanca. Pérez Galdós va mitificar al bisbe en un dels seus Episodis Nacionals, en presentar gallard quan va sol·licitar a aquesta que cessessin els crims i abusos, al que María de les Neus li va contestar que donés gràcies per no fer el mateix amb ell. Galdós va atribuir llavors a Payá aquestes paraules: «Senyora, amb aquesta conducta ni es conquereixen trons a la terra ni corones per al cel».
Designat arquebisbe de Santiago, va obtenir la distinció de Cardenal en 1877, atorgada per Pío IX, pel qual a la mort d’aquest va intervenir en l’elecció de Lleó XIII. A Santiago va protagonitzar un dels moments més importants per a la ruta jacobea. En moments en què els pelegrinatges havien decaigut -una crònica d’aquells dies calculava que en un any només arribaven desenes de pelegrins- ordenar les excavacions per a la recerca de les restes de l’apòstol. La tradició Explicava que a finals del segle XVI es va ocultar el seu cos per evitar que una incursió anglesa el profanés. L’arquebisbe i cardenal es va proposar trobar el sepulcre i va recórrer a un equip d’investigadors. Els presumptes restes es van trobar després de l’altar major, en una cripta. Comptant amb la col·laboració de la Universitat compostelana, es va informar a Roma i va aconseguir que el Vaticà reconegués les relíquies com autèntiques. Lleó XIII va expedir la butlla Deus Omnipotens notificant al món catòlic la troballa i revitalitzant l’afluència de pelegrins a partir de llavors. Avui es considera que aquest capítol va marcar el ressorgiment del Camí i l’inici de les peregrinacions modernes.
Poc abans d’abandonar la cadira gallega, va ser designat capellà Real. La seva vinculació a la monarquia comptava amb el precedent d’haver exercit com a predicador privat d’Isabel II. Pel seu càrrec, li va correspondre batejar al nen rei Alfons XIII el 1886, el mateix any en què seria nomenat arquebisbe de Toledo i, per tant, Primat d’Espanya fins a la seva mort en aquesta ciutat el 1891, el dia de Nadal. Està enterrat a la catedral de Toledo.
José Ferrándiz Lozano.
